Saltar al contenido

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Burjassot, l’Horta, 1924 – València, 1993. Poeta i periodista. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, és també recordat com el poeta més gran que ha donat el País Valencià, del segle XV fins a l’actualitat, és a dir, des de l’època d’Ausiàs March i Roís de Corella.

Dels seus llibres de poesia, destaca el segon volum de l’Obra Completa, Les pedres de l’àmfora, que va rebre els premis Lletra d’Or (1974) i Crítica Serra d’Or (1975). Són remarcables també dos poemaris que descriuen el País Valencià: Llibre de meravelles i Mural del País Valencià. Va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1978) i el Premi de les Lletres Valencianes (1984). Diversos cantants han musicat poemes seus. D’entre ells, sobresurt Ovidi Montllor amb Coral romput.

Fou soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

 

BIOGRAFIA

Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de l’Horta de València. El seu pare era el forner del poble. Tenia una germana, Carme, que, com els seus pares, sovint és citada als versos del poeta. Va passar la seva infància a Burjassot, població de la qual sempre va conservar un bon record, així com de la família i dels seus amics. A l’edat d’un any, el seu avi va ser assassinat d’un tret d’escopeta pel seu germanastre, enutjat per una qüestió d’herència. Anys més tard va morir de tuberculosi un oncle seu, Josep Maria. Als llibres L’ofici de demà i Coral romput recorda les morts familiars de la seva infantesa.

La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre, tot i que als volts dels anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure algunes peces teatrals que ell anomena «de combat». La guerra fa que deixi els estudis, però llegeix una gran quantitat de llibres que li deixa un veí. Entre les lectures d’aquella època hi ha poemes de García Lorca i Antonio Machado, de Mossèn Cinto, de Teodor Llorente, de Josep Maria de Sagarra, de Josep Carner… La família no es va exiliar, però va haver de cremar alguns llibres, atès l’empresonament de persones que tenien llibres prohibits. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d’orfebre, de mecanògraf i d’ordenança.

El 1942 va publicar el seu primer article al diari Jornada i a partir d’aquest fet va fer gestions per formalitzar l’ingrés a l’Escola Oficial de Periodisme de Madrid, on va cursar la carrera com a becat. A Madrid, va publicar poesies que eren la traducció castellana de poemes que havia escrit en català. L’any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra on va escriure poesia en català. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a Las Provincias publicació de la qual va arribar a ser el redactor en cap el 1958, càrrec que va exercir fins a l’any 1978, que va ser arbitràriament substituït.

Ja instal·lat a València, escriu poemes en català perquè, en paraules de Joan Fuster: «Estellés escriu des del poble». Cap a inicis dels anys cinquanta, inicia la seva amistat amb intel·lectuals com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster. El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d’orella (1953). El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, que treballava a l’Ajuntament de València, i deu mesos més tard van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure La nit (1956) i Primera soledad. També recull la desesperació com a pare al cant III de Coral romput. La parella va tenir dos fills més, Vicent i Carmina.

Després, publicaria Donzell amarg (1958), poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L’amant de tota la vida (1966). Poeta extraordinàriament prolífic, editava al començament de forma molt dispersa, corregia i refeia els primers llibres a partir d’un corpus que ell mateix havia anomenat «els manuscrits de Burjassot», de difícil datació a causa d’aquest continuat procés de reelaboració.

Durant els anys seixanta, va presenciar, impotent, com la direcció del diari Las Provincias, on treballava, organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians. Vicent Andrés Estellés recorda aquelles situacions a Horacianes:

aquest any miserable,
m.cm.lxiii. d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura, desterrat a munic o parís;
joan fuster, a sueca;
—diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i

circula un tenebrós prestigi—;
sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.

Aquesta situació de contradicció entre els seus sentiments més profunds i els interessos relacionats amb la subsistència econòmica va durar fins l’any 1971, que és quan decideix publicar els seus versos. Treu a la llum 5 llibres: La clau que obri tots els panysLlibre de meravellesLlibre d’exilisPrimera audició i L’inventari clement. L’any 1972, l’editorial Tres i Quatre va començar a publicar l’Obra Completa amb un primer volum Recomane tenebres, que va obtenir el premi de la Crítica Serra d’Or.

Més endavant va germinar en Estellés la idea de fer un cant a València que aviat es va convertir en un projecte més ambiciós, la idea de fer tot un mural del País Valencià i sobre la gent que hi vivia, un mural on s’indentifiqués tot el país, fet des del poble i per al poble. Va començar a escriure el poemari Mural del País Valencià un parell o tres de dies després de la mort del dictador Franco. Consta de seixanta llibres, on va evocar personatges històrics, geografia, naturalesa, els productes de la terra i per primera vegada, el poeta va cantar amb optimisme desesperat, fet que en l’evolució poètica, fins aleshores marcada pel sofriment i les tenebres, li donarà una nova dimensió. Fruit de la feina de gairebé quatre anys, Mural del País Valencià –del qual va començar a publicar fragments a partir del 1978–, es va anar configurant com la cantata dels pobles, de tots els pobles del País Valencià units en l’alegria d’un futur que s’endevinava joiós.

Va conrear altres gèneres literaris, però tant les obres narratives com les teatrals han tingut poca difusió. L’única obra de teatre publicada correspon als poemes escènics Oratoris del nostre temps (1978). També va escriure guions de cinema, tots inèdits, un dels quals el va presentar a un concurs a Barcelona i va quedar finalista. Va publicar tres obres de caràcter autobiogràfic Quadern de Bonaire (1985), El tractat de les maduixes (1985) i La parra boja (1988). En prosa té publicada una novel·la breu, El coixinet (1987).

En homenatge del poeta, des del 1973 es convoca, dins la Nit dels Premis Octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. Altres reconeixements li arriben el 1975 amb la Lletra d’Or, i el 1978 amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El mateix any que va ser substituït del seu càrrec a Las Provincias, i obligat a una jubilació anticipada als 54 anys. Alhora que rebia els màxims guardons literaris de l’àmbit lingüístic català, es veia perseguit per sectors de la dreta enyoradissa del franquisme. A més de la destitució de la feina de periodista, va ser objecte d’amenaces per telèfon i d’altres escarnis com la mutilació del seu bust instal·lat a la plaça de Burjassot.

Els temes recurrents en la poesia d’Estellés són la fam, el sexe, la mort i l’amor, construïts fonent diversos registres. O, com diuen els assagistes Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador, estudiosos de l’obra del poeta:

«…moltes vegades, en alguns dels seus poemes més suggerents –Coral romput, A mi acorda un dictat, Cant temporal i molts d’altres–, es converteix en una narració subjectiva i dislocada, en una confessió íntima que assoleix –’un entre tants’– característiques universals. ‘Poeta de realitats’, com ha dit també Joan Fuster, realitza tot un món en la seua poesia: l’horror de la guerra, la mort concreta i palpable de la seua infantesa i joventut, la fam, la degradació col·lectiva de tot un poble, les persecucions, la ràbia, la impotència, l’alienació, la incomunicació, però també l’esperança, la lluita gairebé constant, els moments fràgils d’alegria. Tot açò i més és la poesia d’Estellés. […] És la poesia militant –’que em facen les paraules servei concret de pedres’– d’un home que riu i plora amb el poble, que igual recita uns poemes en una associació de veïns que rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes o viu solidari la causa dels explotats.» (Una aproximació a Vicent Andrés Estellés, València, Quaderns Tres i Quatre, 1981)

El gruix de l’obra d’Estellés es va donar a conèixer paral·lela al desenvolupament del moviment popular de la Nova Cançó i s’hi va relacionar íntimament. L’autor va participar en nombrosos recitals conjunts als més diversos llocs dels Països Catalans. Poemes seus han estat musicats per Ovidi Montllor, Al Tall, Maria del Mar Bonet, Remigi Palmero, Lluís Miquel, Celdoni Fonoll, Santi Arisa, Miquel Gil, Paco Muñoz, Carles Barranco, Xambó, Josep Blay, entre d’altres.

El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes. L’any 1990, la XXII Universitat Catalana d’Estiu a Prada i els Premis d’Octubre li van retre homenatge. En aquest darrer certamen, el poema Assumiràs la veu d’un poble va ser traduït a diverses llengües i recitat pels seus traductors.

Va morir a València, el 27 de març de 1993. Va deixar una abundant obra inèdita. Pòstumament, l’editor Eliseu Climent va aplegar complet el Mural del País Valencià (1996). Moltes poblacions del País Valencià han posat el nom del poeta a un dels seus carrers. Vicent Andrés Estellés va ser membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

 

PREMIS

Va guanyar molts premis, entre els que destaquen:

  • Premi Cantonigròs (1956): Donzell amarg.
  • Premi València (1958): La clau que obri tots els panys.
  • Ausiàs Marc (1966): L’inventari clement.
  • Lletra d’Or (1975): Les pedres de l’àmfora.
  • Crítica Serra d’Or de poesia (1975): Les pedres de l’àmfora.
  • Crítica Serra d’Or de poesia (1978): Balanç de Mar.
  • Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1978).
  • Creu de Sant Jordi (1982).
  • Premi de les Lletres Valencianes (1984).
  • Porrot d’Honor de les Lletres Valencianes de l’Ajuntament de Silla(1992).
  • Medalla d’Or Belles Arts Ministeri de Cultura, a títol pòstum (1993).

 

OBRES

Les seues obres són:

Novel·la

  • El coixinet. (Novel·la eròtica). Barcelona: Laia, 1988.

Poesia

  • Ciutat a cau d’orella. València: L’Espiga, 1953.
  • La nit. València: 1956.
  • Donzell amarg. Barcelona: Pedreira, 1958.
  • L’amant de tota la vida. València: L’Espiga, 1965.
  • Lletres de canvi. Palma: 1970.
  • L’ofici de demà. Palma: Moll, 1971.
  • Primera audició. València: 1971.
  • La clau que obri tots els panys. València: Diputació, 1971.
  • L’inventari clement. Gandia: Ajuntament, 1971.
  • Llibre de meravelles. València: Estel, 1971; València: Tres i Quatre, 1983; (24a ed.) 2010.
  • Boix, Heras, Armengol. Palma de Mallorca: Pelaires, 1972.
  • Hotel París. Barcelona: Edicions 62, 1973.
  • Hamburg. Barcelona: Edicions 62, 1974 / Alzira: Bromera, 2013 (amb Antibes).
  • El gran foc dels garbons. València: Eliseu Climent, 1975.
  • Manual de conformitats. València: Eliseu Climent, 1975.
  • Tancat a l’Alter. 1975.
  • Antibes. Barcelona: Edicions 62, 1976 / Alzira: Bromera, 2013 (amb Hamburg).
  • El procés. Barcelona: Proa, 1978 / Alzira: Bromera, 2014.
  • Festes llunyanes. Barcelona: El Bordiol, 1978.
  • Balanç de mar. València: Eliseu Climent, 1978.
  • Lletra al pintor Josep Renau. València: Eliseu Climent, 1978.
  • Document de Morella. Tarragona: Foc Nou, 1979.
  • Manuscrits de Burjassot: Llibre de meravelles. València: Eliseu Climent, 1979.
  • El corb. Barcelona: Quaderns Crema, 1979.
  • Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941. València: Eliseu Climent, 1979; Xàtiva: Alberic, Jesús Huguet, 1980. La Marina, 1981.
  • Les cançons d’Ariadna. Barcelona: Proa, 1979.
  • Poemes preliminars. Manacor: Ajuntament, 1983.
  • Cant a València. Andorra la Vella: Serra Airosa, 1984.
  • Cançoneret de Ripoll. Barcelona: Empúries, 1985.
  • Ram diürn. Barcelona: Proa, 1986.
  • El forn del sol. València: Gregal Llibres, 1986.
  • Primera soledad. València: IVEI, 1988 / València: Institució Alfons El Magànim, 2019.
  • Odes temporals. La casa de la música vora el mar. Barcelona: Edicions 62, 1989.
  • Puig Antich. Barcelona: Empúries, 1989.
  • Mare de terra. Barcelona: Edicions 62, 1992.
  • Testar. València:1993 (dins Antologia poètica, a cura de Jaume Pérez Montaner).
  • Mural del País Valencià. València: Edicions 3i4, 3 vol., 1996.
  • L’inventari clement de Gandia. La Pobla Llarga: Edicions 96, 2012.
  • Antoni Miró València: Denes, 2014.
  • Antologies

Poesia infantil i juvenil

Infantil i juvenil

  • Aventura d’un dia de mercat. (Contes). València: Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1987.

Teatre

Discografia

  • Coral romputOvidi Montllor i Toti Soler. Barcelona: Ariola-Eurodisc DL, 1979.
  • Recital 1000Celdoni Fonoll. Barcelona: Promos P, 1984.
  • Tres poemes eròticsCasablancas Benet. Barcelona: Catalana d’Edicions Musicals, 1984.
  • Recital 1000Celdoni Fonoll. Barcelona: AudioVisuals de Sarrià P, 1985.
  • Amor i amorPaco Muñoz. PM Produccions, 1995.
  • A AlcoiOvidi Montllor. Barcelona: PDI, 1995.
  • De manars i garrotadesOvidi Montllor. Barcelona: PDI, 1996.
  • Crònica d’un tempsOvidi Montllor. Barcelona: Discmedi, 1997.
  • Taverna de poetesSanti Arisa. Barcelona: Columna música, 1997.
  • El cor del tempsMaria del Mar Bonet. Barcelona: Picap, 1997.
  • Per un petóCeldoni Fonoll. Barcelona: Discmedi, 1998.
  • Els nostres poetesPaco Muñoz, Juli Mira, Lluís Miquel. Barcelona: Picap, 1998.
  • 7 d’EstellésBertomeu. Picanya: Bullent, 2012.
  • Demà serà una cançóValència: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2013.
  • Plantar cara a la vidaMarquet & Marc Egea. València: Tres i Quatre, 2014.

Obres completes

  • Recomane tenebres [vol. 1]. València: Estel, 1972; València: Tres i Quatre, 1999 (4a ed.).
  • Les pedres de l’àmfora. València: Eliseu Climent, vol. 2, 1974; 1999 (3a ed.).
  • Manual de conformitatsValència: Eliseu Climent, vol. 3, 1975; 1980 (2a ed.). València: L’Estel, 1977.
  • Balanç de marValència: Eliseu Climent, vol. 4, 1978.
  • Cant temporalValència: Eliseu Climent, vol. 5, 1980.
  • Les Homilies d’OrganyàValència: Eliseu Climent, vol. 6, 1981.
  • Versos per a JackeleyValència: Eliseu Climent, vol. 7, 1982.
  • Vaixell de vidreValència: Eliseu Climent, vol. 8, 1983.
  • La lluna de colorsValència: Eliseu Climent, vol. 9, 1986.
  • Sonata d’Isabel. València: Eliseu Climent, vol. 10, 1990.

Altres

Podem trobar moltes intervencions d’Estellés en entrevistes. Com a exemple posem:

«He tingut des de sempre la voluntat d’arribar a tothom: al conductor del tramvia, al treballador de la cantonada, a la dona del supermercat. Vull arribar a tothom; pense que és el que cal. Potser serà molt efímer el que faig, però jo sempre m’he proposat això i he cregut en les coses que feia. Encara que siga retòrica o puga estar mal mirat, tinc una idea que predomina en mi secretament: em sent valencià, i valencià de poble.»

(Xavier Febrés, «Mural del País Valencià», Serra d’Or, febrer, 1980)

* * *

— Al costat del tema de la mort, als teus versos es troba sovint el de l’amor. Què significa per a tu?
— Joan Fuster em va dir una vegada que jo no feia poesia amorosa, sinó una catastròfica mena de poesia eròtica. A mi em va divertir, allò. Hi ha, de vegades, un cert enamorament de la persona i em complasc en temes eròtics. He viscut també bastant intensament el temps de la postguerra (piu de ferro, mai no ho he estat) i he procurat contar-ho. Simplement. Al fil dels fets o dels records. Entenc l’amor com un cataclisme, com una vida que es desfà damunt d’un cos. De vegades he pensat que efectivament la meua vida es destrossava en fer l’amor.

—Què ha significat, per a tu, el Premi d’Honor?
—Recorde el dia que em varen donar el Premi. Hi hagué una cosa acollonant per a mi: em varen fer seure a la presidència i llavors restava allí, davant meu, la meua dona; recorde, no sé com dir-ho, una única llàgrima, que queia inacabablement, perquè ella sabia, com cap altra persona, el que hem patit, el que hem cregut, el que creiem, el que esperem, per què lluitem i lluitarem encara!

(Enric Bou, «Vicent Andrés Estellés, una inconformitat», Serra d’Or, juliol-agost, 1978)

* * *

— No passen mai uns dies que en despenjar el telèfon em sento dir que ets un fill de puta. La por d’una bomba no me la lleva ningú. Això és una guerra no declarada però oberta; l’anticatalanisme valencià és salvatge. Penso que el present, i també el futur, és molt amarg al meu país. Estem tornant al temps de les catatumbes.

(El Món, 12 de març de 1982)

* * *

—La mort el persegueix, a l’Andrés Estellés, de vegades a través del sexe, de vegades real, de vegades dins dels seus somnis. «No em deixis mai, pensament de la Mort», comença un dels seus primers poemes publicats. Mentre passejàvem, doncs, per la sèquia i ell comandava la barca en forma de taüt, en V.A.E em va parlar de la mort:
— La mort em preocupa molt. Per això, al començament, volia publicar perquè pensava que si em moria deixaria massa papers inèdits. Tinc la circulació de la sang dèbil. De vegades noto que la sang no m’arriba a la punta dels dits, estic una mica mort. Veig avançar la mort físicament i és a causa de la por…

Barcelona durant molts anys, ha ignorat en V.A.E. Ara hi ha molta gent que el coneix gràcies a l’Ovidi Montllor, el qual li canta molts poemes… La veritat és que hem tardat una mica en entendre l’Estellés. Avui li tenim més respecte. Però, no fa gaire, l’A.E va donar una lectura a l’Ateneu Barcelonès i una senyora poetessa d’aquestes que canten la primavera fins que fan malves es va queixar que «un poeta valencià ens vingués a llegir les seves brutícies». Les «brutícies» de l’A.E. giren sempre al voltant del sexe i la mort, aquests dos eixos que formen les obsessions de la vida quotidiana».

(Montserrat Roig. «Vicent Andrés Estellés, entre el sexe i la mort», dins Retrats paral·lels, núm. 3. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1978)

 

VINCLES

Documentació: Rosa Masanés I X. R. Trigo.

Selecciona idioma
Scroll Up