ALBUFERENC

Perquè hi ha molta poesia en el fang i en el color del llepó i de la molsa, o en el so del vent en la boba i el senill, o en els bots del peix i l’espiga de l’arròs. És poesia el córrer de l’aigua en les sèquies i la meravella de la presència i el vol de les aus. Una poesia de bellesa tan variada com els paisatges que ens oferix segons les èpoques de l’any, o els moments del dia en què la visitem, de vegades seca i groga, altres verda, altres daurada o ataronjada de sol, altres, amb tot els grisos de la turmenta. I sempre atrapada en l’aigua, la llum, omnipresent de reflexos quasi sòlids. Quan estàs allí i alces la vista, i sents el mon pur, primari, és tan intensa la sensació de ser part, que et trobes lleuger, transparent, tan entre cel i aigua, que sembla que vas a diluir-te en ell, fer-te líquid, fer-te aeri, eixe contrast entre la densitat del fang, la ingravidesa de tot i eixa olor tan antiga de la sal on va oxidant-se i naixent el temps. És una poesia, l’albuferenca, visual, evident, tan fàcil de sentir, que et porta a la consciència dels propis camins interiors.

Llegeix un fragment prement ací ALBUFERENC