LA MORT DEL CLOWN

Aquest de la poesia és un món d’escenaris. S’hi representen tantes coses que, de vegades, el símbol es torna esfereïdor. On tracem la línia de la realitat i on la de la ficció, la Imatge i l’Absolut ideal que plasmem en el full en blanc? En llegir el títol d’aquest llibre, el primer que em passa pel cap és la coneguda òpera del compositor Ruggero Leoncavallo, I pagliacci, Els pallassos, un joc d’escenaris, també. Es juga constantment amb les màscares, els rols i les representacions. Una història d’infidelitats que es barreja amb la comèdia representada pels pallassos acabarà en assassinat en no poder suportar un dels protagonistes les burles del públic, que pensa que tot forma part de l’espectacle. Aquí el pallasso deixa de ser un rol, un ofici, i esdevé una identitat: el subjecte, enfurit, presa del deliri (preso dal delirio), com cantarà en una de les àries més conegudes, Vesti la giubba, esdevé conscient que, en el fons, no és res més que un pallasso i l’acció tràgica consistirà en eliminar la causa del seu paper grotesc: la seva dona infidel. Així, per fi, cessaran el riure i els aplaudiments del públic i podrà tornar a ser amo del seu destí. D’alguna manera la poesia ens converteix en pallassos del nostre propi paper o, almenys, de la nostra memòria.

Llegeix un fragment prement ací LA MORT DEL CLOWN